CODI ÈTIC

Democratització de la representatció política, fiscalització i rebdició de comptes

Els càrrecs electes i de lliure designació deuen comprometre’s a:

  1. Facilitar tots els seus ingressos, béns i rendiments patrimonials, així com totes aquelles dades necessàries per a la elaboració d’auditories ciutadanes. Aquestes dades estaran publicades al web de Movem Tortosa o en el cas de governar, publicar a la pàgina web de l’ajuntament…

  2. Fer públiques les seves agendes, per tal de fer visible amb qui es reuneixen i per protegir­los davant les pressions dels lobbies.

  3. Retre comptes periòdicament de les seves actuacions en assemblees de barri obertes a tota la ciutadania.

Una candidatura que es proposi transformar la ciutat també cal que estableixi, com a mínim, mecanismes digitals i presencials que permetin a la ciutadania:

  1. Censurar (i revocar, si escau) regidors i càrrecs de lliure designació per mala gestió o per incompliment flagrant i no justificat del programa.*

  2. Participar en la presa de decisions rellevants com els acords postelectorals o la realització de grans projectes urbanístics i d’infraestructures.

  3. Finalment, i per evitar pràctiques com les de les portes giratòries, els membres d’una candidatura s’han de comprometre a no accedir, durant un període de, com a mínim, 5 anys, a càrrecs de responsabilitat en empreses creades, regulades o supervisades en virtut de les funcions que el càrrec conferia, i durant 10 anys als consells d’administració.

  4. No tractes de favor en empreses privades relacionades en membres de la candidatura.

* Elaboració d’un reglament.

Finançament, transparència i gestió de les despeses

  1. Una aposta clara per una limitació dràstica de la despesa en campanyes electorals i fer­la pública.

  2. La renúncia explícita als crèdits bancaris i a les donacions de particulars que pugin coartar la independència política de la candidatura.

  3. La publicació de dades desagregades que expliquin quines administracions hi contribueixen, d’on provenen les donacions, quina és la despesa que genera el grup municipal, etcètera. (Aquesta transparència, de fet, s’hauria d’exigir també a les empreses i als sindicats).

  4. Un compromís clar amb el micromecenatge finalista, és a dir, el petit mecenatge destinat a accions i necessitats concretes.

  5. La introducció de sancions administratives i penals efectives en cas de finançament irregular.

Professionalització de la política, supressió de privilegis i mesures contra la corrupció

Una candidatura que es proposi governar la ciutat ha de portar a les institucions gent capaç de fer bé la seva tasca i de posar­la al servei de la ciutadania. No pot ser que hi hagi càrrecs electes o eventuals que facin de la política institucional una professió desvinculada dels interessos de la ciutadania. Una excessiva professionalització de la política, i la creació de carreres polítiques, pot ser un fenomen patològic que acaba degradant la democràcia.

Un fenomen així, de fet, és la causa de molts mals públics: impedeix la renovació de persones i d’idees en la gestió d’allò que és comú, augmenta la dependència dels moviments polítics i socials respecte als seus representants institucionals i afavoreix la generació d’autèntiques castes allunyades de la ciutadania.

Una candidatura transformadora ha de ser capaç de trobar un equilibri entre aquests dos elements:

  • Ha de reconèixer, d’una banda, que les institucions són maquinàries que no es transformen si no es coneixen i que això exigeix temps, experiència i sabers tècnics específics.

  • Però també ha de tenir clar la importància de la rotació de càrrecs, de la renovació de cares i d’idees i de la conveniència de descansar de tant en tant de la funció institucional.

Juntament amb els mecanismes de fiscalització i control institucional i ciutadà esmentats abans, una limitació raonable de mandats pot contribuir a evitar una perpetuació indesitjable en la política institucional, sense necessitat de malbaratar l’experiència i el coneixement institucional que qualsevol projecte de transformació exigeix. No és fàcil determinar quins haurien de ser exactament aquest límits:

  • Hi ha qui considera que ja n’hi ha prou amb mandats de vuit anys per a regidors i càrrecs de lliure elecció.

  • Hi ha qui creu que aquests límits es podrien estendre, en casos excepcionals (o mitjançant un referèndum als simpatitzants), durant un mandat més, fins arribar als dotze anys.

  • També s’hauria de pensar si un cop esgotat aquest temps màxim es podria aprofitar l’experiència d’aquestes persones en altres espais institucionals o si hauria arribat l’hora d’un descans, si més no temporal.

El que és cert, en tot cas, és que una pràctica política institucional que no s’eternitzi facilita el retorn de les persones que hi hagin participat a les seves ocupacions laborals anteriors, de les quals hauran estat menys temps desconnectades. El problema és que no resol el repte de fons del retorn a la vida professional un cop finalitzada l’etapa de dedicació a la política institucional.

Ser regidor o alcalde pot dificultar o afavorir el reciclatge o l’actualització professional. A més, no sempre es pot reprendre una vida professional quan s’acaba la funció pública, o perquè no es té o perquè es portava temps sense ocupació remunerada. Per això, al costat de mesures com la incorporació de límits estrictes a la llei d’incompatibilitats que impedeixin les portes giratòries, també s’ha de considerar la necessitat que els càrrecs electes tinguin dret a l’atur.

Aquestes consideracions permeten lligar la qüestió de la professionalització amb la dels sous:

  • La remuneració digna i justa dels representants ha estat una conquesta democràtica històrica, ja que permet que tothom pugui dedicar temps a les funcions públiques i no només les persones que tenen prou diners o patrimoni.

  • D’altra banda, uns ingressos exorbitants poden comportar privilegis inacceptables, que allunyin els càrrecs públics de la realitat i que estimulin una perpetuació indesitjable en la funció pública.

En els últims anys, el debat sobre la limitació de sous ha acaparat bona part del debat sobre la nova política. ​Així, s’està plantejant de manera demagògica reduccions extremes del finançament públic de càrrecs i partits, amb l’objectiu que el sistema de representació acabi depenent dels grans interessos econòmics. A molts ajuntaments, s’estan reduint el nombre de regidores i regidors amb dedicació exclusiva, cosa que perjudica les forces amb menys representació. També aquí una candidatura que vulgui governar i transformar la ciutat ha de trobar un punt d’equilibri​:

  • Les retribucions han de reflectir, certament, les responsabilitats assumides i han de permetre que gent amb fills o amb persones al seu càrrec també s’hi pugui dedicar.

  • Però això no justifica que alguns regidors guanyin entre 3000 i 4000 euros bruts al mes, encara menys quan una part important de la població està a l’atur o cobra poc més que el salari mínim interprofessional. És veritat que moltes regidores i regidors destinen part d’aquest sous a mantenir o a promoure els seus partits o a donar suport a entitats i moviments socials. I és veritat, també, que aquestes aportacions poden arribar al 25 o al 30% dels seus ingressos.

Tanmateix, una candidatura transformadora hauria de ser capaç d’assolir diferents objectius alhora:

  • Garantir condicions dignes d’exercici de la funció pública

  • Eradicar privilegis

  • Evitar l’acumulació innecessària de càrrecs.

Des d’aquesta perspectiva, sembla de sentit comú plantejar que:

  • Els regidors i regidores d’una candidatura transformadora no dupliquin sous ni remuneracions

  • Si una persona percep una retribució, no pot cobrar per assistir a reunions.

Així mateix, s’han de pensar fórmules per evitar l’absentisme (com ara sancions econòmiques internes) i s’ha de pensar un sistema transparent de compensacions econòmiques per despeses de transport i d’alimentació ocasionades per l’exercici de les seves funcions.

Tenint en compte aquestes consideracions no és fàcil establir quins haurien de ser els límits que un càrrec electe o eventual ingressa per la seva tasca. S’han proposat diferents criteris de referència, com ara el salari mínim interprofessional (SMI, 641 euros a Espanya) o el salari mitjà brut (SMB, 1.700 euros a Catalunya). També es planteja com a referència la mitjana del sou i la possibilitat d’establir les retribucions a partir d’una escala salarial d’1 a 3. Hi ha qui considera que, en un context d’atur i de precarietat elevats, uns 1.600 euros nets (2,5 salaris mínims interprofessionals) més compensacions per transport i alimentació serien una quantitat raonable per desenvolupar correctament tasques de gestió o de govern.

Hi ha qui considera, en canvi, que totes les compensacions haurien de formar part del sou i que el treball institucional s’hauria d’equiparar a altres feines amb responsabilitats semblants. L’’alcalde o un regidor amb dedicació exclusivahauria de cobrar, per exemple, al voltant d’uns 2.200 euros nets. En qualsevol cas, és important que els càrrecs electes i eventuals:

  • No dupliquin funcions de manera innecessària

  • Facin públic el seu patrimoni anual

  • Renunciïn als regals o privilegis que els puguin oferir per la seva condició i que puguin significar un tracte de favor.

  • També s’ha de prohibir que els polítics processats per delictes de corrupció amb penes de tres anys o més pugin formar part de llistes electorals.